viernes, 11 de enero de 2013

UF3: Medidas tipográficas: cicero y pica...

  • Sistema decimal (base 10)
  • Cícero (medida común en Europa):Sistema Didot: sistema duodecimal (basado en 12)
La unidad es el punto = 0,376 mm
1 cícero = 4,512 puntos
  • En Reino Unido e Irlanda crean la Pica, luego se exporta a EE.UU.: crean la pica para ajustar 
6 picas = 1 pulgada
6 cíceros x 12 puntos = cpo. 72 es muy parecido a la pulgada,
6 picas = 1 pulgada = 25,4 mm
1 pica = 4,233 mm x 6 = 25,4 mm = 1 pulgada
  • Actualmente es mejor medir en milímetros, aunque el tamaño de la letra (cpo.) i la interlinea siguen mediéndose en puntos de pica

UF3: Partes que componen un tipo

No existe una nomenclatura específica y aceptada de manera definitiva para designar las partes de una letra

Tipo: forma física de la letra de plomo, tridimensional
Carácter: el signo gráfico impreso, la letra, bidimensional

tipo, ojo, talud, groor, cran, cuerpo, altura, hombro

martes, 18 de diciembre de 2012

Rotogravat

El rotogravat és una tècnica d’impressió en la qual les imatges són transferides al paper a partir d’una superfície la qual les seves depressions contenen tinta. A diferència del gravat tipogràfic, en el qual la impressió es realitza a partir d’una superfície plana les quals les seves línees entintades estan en relleu. Aquest sistema d’impressió té aplicacions especifiques, i ha perdut terreny en algunes àrees d’aplicació a mans de l’òfset i de la flexografia. Utilitzat habitualment en la impressió de qualitat d’embalatge flexible ( com per exemple en bosses de patates i envoltoris de llaminadures) i d’edició ( llibres i revistes de gran tirada ), té com a particularitat que la forma impressora és una forma en baix relleu.


Procés

La forma impressora típica del rotogravat és el cilindre d’impressió, que consta bàsicament d’un cilindre de ferro, una capa de coure (sobre la qual es gravarà el motiu a ser imprès), i una capa de crom que permet una millor resistència o duresa durant el procés d’impressió, perquè la capa de coure és molt fràgil i es trencaria amb gran facilitat durant el procés. El procés de gravat es pot fer per mètodes químics o per mètodes mecànics. Per això, un sistema de gravació és dirigit des d’un ordinador que s’encarrega de gravar la figura que es transferirà posteriorment a l’imprès mitjançant repetits cops. Cada cilindre té diferències en el seu gravat que depenen del color i de la imatge que ha de transferir. Aquestes diferències es veuen reflexades per la lineatura, l’angle de gravat de la trama i el percentatge de punts. La premsa rotativa imprimeix directament a partir d’un cilindre de coure tractat amb àcid i que s’utilitza una tinta a l’aigua de secat ràpid. A mesura que gira el cilindre passa a través d’un bany de tinta i es raspat posteriorment per un ressort d’acer anomenat racleta, deixant d’aquesta manera la tinta només en els pous de l’àrea amb imatges. D’aquesta manera la tinta és absorbida per la superfície del paper quan entra en contacte amb la placa.

Aplicació de la tinta

Un original, per ser imprès, es descompon amb quatre colors: cian, magenta, groc i negre. Per cada un dels colors s’utilitza un cilindre d’impressió, encarregat de transferir al suport la tinta corresponent. La suma de cada un dels colors li dona com a resultat final la imatge de l’original. Una estació de rotogravat pot utilitzar tants cilindres com es necessitin (addicional als colors primaris) depenent de la complexitat de la imatge a imprimir-se o en el cas dels colors o tons molt especificats. La tinta és transferida al suport imprès en el procés de passatge entre el cilindre d’impressió i el cilindre de contrapressió. Per això, el cilindre d’impressió es submergeix rodant en el tinter. Aquesta tinta penetra en els alvèols del cilindre d’impressió, l’excedent de tinta és escombrat per una racla (ressort d’acer) i quan el paper passa a través d’aquest cilindre i el de contrapressió, la tinta és transferida al suport. El suport passa immediatament per un túnel de secat, on s’injecta aire calent a pressió, que evapora els solvents continguts en la tinta deixant un residu que es compon bàsicament d’una resina, encarregada de fixar els pigments al suport i que dona color a l’imprès i altres additius com plastificants i enduridors.





Proces de fabricació


Paper

El paper és una làmina constituïda per un entramat tridimensional de fibres de cel·lulosa i altres substàncies (minerals, coles, colorants, etc.) que permeten millorar les seves propietats i fer-lo apte per l'ús al què està destinat.


Procés de fabricació

Producció de paper al segle XVI
L'elaboració de paper era una feina artesana, lenta i costosa, fins al segle XIX la matèria primera utilitzada a la fabricació del paper eren els draps de fibres vegetals com el lli o el cànem, materials als que s'afegiria més tard el cotó. Però l'aparició de les fibres sintètiques a principis del segle XX va obligar a abandonar els draps com a matèria primera. Els drapaires passaven pels pobles i recollien draps vells i els portaven fins els molins paperers on en una primera fase els triaven, classificaven, tallaven i netejaven. Després es posaven a fermentar dins d'unes foses amb aigua durant unes setmanes i tot seguit passaven a ser trinxats amb l'ajut de maces de fusta de diferents tipus, aquest sistema per separar les fibres va ser inventat a Itàlia al segle XIII i habitualment era accionat per la força hidràulica. El procés durava d'un a tres dies i passava per diferents etapes on s'utilitzaven diferents maces per anar esmicolant els draps fins a quedar reduïts a una pasta fina.

Refinament

La pasta es refina per desfibrar i tallar les fibres per tal d'adaptar al tipus de paper desitjat. D'aquest procés depèn el grau de resistència que tindrà el paper doblegat, rebentat i estripada.
El paper pot patir dos tipus de refinament: gras o magre
  • El gras deixa les fibres molt hidratades dotant al paper de resistència, rigidesa i certa transparència, però li treu flexibilitat i ho fa trencadís, amb dificultat per el plegat (papers vegetals, de fumar, pergamins).
  • El magre deixa les fibres senceres o truncades, el que li dóna al paper flexibilitat, facilitat per al plegat, gruix, tovor i opacitat (són per exemple els papers absorbents, d'impressió, offset, etc.)

Encolat

En aquesta etapa, se li afegeix cua al paper, per evitar que sobre el paper s'escampi la tinta a l'imprimir o escriure. D'aquest procés depèn el grau de permeabilitat.
Es pot realitzar en dos moments: en massa o en superfície.
  • En massa es realitza en el transcurs de la fabricació, en el moment en què es preparen les masses (la pasta).
  • En superfície quan el paper està gairebé sec, en el terç de la sequeria.
L'encolatge consisteix en l'addició de productes hidròfobs (com cues de resina, gelatina, coles reforçades i productes fixants com el sulfat d'alúmina).
La finalitat és evitar la penetració de líquids en el paper que originen problemes de resistència i d'impressió (per exemple els caràcters poden perdre nitidesa).
L'encolat en massa retarda la penetració de líquid a través de l'embolcall cap als materials. La porositat disminueix si s'utilitzen gelatines com cua. La blancor també disminueix ja que les substàncies que s'empren són menys blanques que la cel·lulosa. L'opacitat també disminueix (en general l'encolat disminueix les característiques físiques dels papers com plecs, allargament, esclat, etc.)
Serveix també per afavorir la retenció del següent pas: la incorporació de càrregues i la millora de la uniformitat del color.

Càrregues

Les càrregues són productes en pols (normalment procedents de la molturació de roques) que contribueixen a donar cos al paper, a més de contribuir substancialment a aconseguir altres característiques com: disminuir la brillantor, augmentar la resistència mecànica, crear una microporositat adequada per a la seva transpirabilitat, facilitar el seu polit, augmentar el seu poder de farciment, etc. Les més utilitzades són: carbonat de calci, caolí, mica, talc, sílice, guix, sulfat de bari, etc.
Com que les càrregues són més econòmiques que la cel·lulosa, disminueix el preu del papers. Els productes de càrrega omplen tots els buits existents entre les fibres, amb la qual cosa els papers adquireixen una superfície uniforme, al mateix temps que s'estoven, redueixen la seva transparència i milloren condicions per a la impressió.
La blancor del paper, la seva brillantor o opacitat, depenen de la classe de producte de càrrega. El gra més fi, per exemple, produeix grans opacitats i una blancor més elevada. Les càrregues són productes que donen cos al paper que no té molta cel·lulosa. La proporció que se li afegeix a les pastes de càrregues varia proporcionalment a la seva qualitat (més càrrega, pitjor qualitat). S'usen càrregues: minerals (caolí, guix, talc, carbonats de calç, nitro, etc.) I orgàniques (fècula de patata, midó)

Pigments

Igual que les càrregues, omplen els buits del paper donant més opacitat i blancor. Es diferencien d'aquestes per la manera com s'apliquen i perquè les partícules són més petites. Els pigments s'apliquen en superfície i les càrregues en massa.

Coloració

Se li afegeixen a la pasta substàncies colorants de naturalesa mineral o orgànica (segons el tipus de paper). Els colors obtinguts de substàncies minerals són més resistents a la llum que els derivats orgànics.
Es pot afegir el color en massa (a les mescladores) o en alguns tipus de paper es fa quan es forma el full a la màquina contínua.

Agent de Blanqueig Òptic (ABO)

L'agent de blanqueig òptic es fa servir per donar un efecte visual de major blancor al paper. Per fer-se una idea és el responsable que es vegi aquesta brillantor blavosa quan el paper està sota una llum ultraviolada.

Lligants

A causa del caràcter orgànic de les fibres i el caràcter inorgànic dels additius (càrregues, pigments ...) es necessiten els lligants per poder unir-los entre si. Aquests creen uns "ponts" que uneixen els additius entre si i després els uneixen a la fibra.

TIPUS DE PAPER
Paper cristall
    
Paper translúcid, molt llis i resistent als greixos, fabricat amb pastes químiques molt refinades i subsecuentemente calandratge. És un similsulfurizado de qualitat superior fortament calandratge. La transparència és la propietat essencial. Paper rígid, bastant sonante, amb poca mà, sensible a les variacions higromètriques. A causa de la seva impermeabilitat i la seva bella presentació, s'empra en empaquetats de luxe, com en perfumeria, farmàcia, confiteria i alimentació. Vivament competit pel celofan o les seves imitacions.
Paper d'estrassa
    
Paper fabricat principalment a partir de paper recuperat (paperot) sense classificar.

Paper lliure d'àcid
    
En principi, qualsevol paper que no contingui cap àcid lliure. Durant la seva fabricació es prenen precaucions especials per eliminar qualsevol àcid actiu que pugui estar en la composició, per tal d'incrementar la permanència del paper acabat. L'acidesa més comú prové de l'ús d'alumini per precipitar les resines de colofònia usades en l'encolat, dels reactius i productes residuals del blanqueig de la pasta (clor i derivats) i de l'absorció de gasos acídics (òxids de nitrogen i sofre) d'atmosferes contaminades circumdants. Un procés de fabricació de paper àcid és incompatible amb la producció de papers duradors.
Paper kraft
    
Paper d'elevada resistència fabricat bàsicament a partir de pasta química kraft (al sulfat). Pot ser cru o blanquejat. En ocasions i en alguns països es refereix al paper fabricat essencialment amb pastes crues kraft de fustes de coníferes. Els crus s'usen àmpliament per embolcalls i embalatges i els blanquejats, per a comptabilitat, registres, actes, documents oficials, etc. El terme ve de la paraula alemanya per resistència.
Paper liner
    
Paper de gramatge lleuger o mitjà que s'usa en les cobertes, cares externes, dels cartrons ondulats. Es denomina kraftliner quan en la seva fabricació s'utilitza principalment pasta al sulfat (kraft) verge, crua o blanquejada, normalment de coníferes. La qualitat en la fabricació s'utilitzen fibres reciclades es denomina testliner, sovint constituït per dues capes.
Paper (cartró) multicapa
    
Producte obtingut per combinació en estat humit de diverses capes o bandes de paper, formades separadament, de composicions iguals o diferents, que s'adhereixen per compressió i sense la utilització d'adhesiu algun.
Paper pergamí vegetal
    
Paper sulfuritzat veritable.
Paper símil-pergamí
    
Paper sulfuritzat veritable.
Paper similsulfurizado
    
Paper exempt de pasta mecànica que presenta una elevada resistència a la penetració per greixos, adquirida simplement mitjançant un tractament mecànic intensiu de la pasta durant l'operació de refinat, que també produeix una gelatinización extensiva de les fibres. La seva porositat (permeabilitat als gasos) és extremadament baixa. Es diferencia del sulfurizado veritable en què en submergir en aigua, durant un temps suficient, variable segons la qualitat, el símil perd tota la seva resistència mentre que el sulfuritzat conserva la seva solidesa almenys en part.
Paper sulfuritzat
    
Paper la propietat essencial és la seva impermeabilitat als cossos grassos i, així mateix, una alta resistència en humit i bona impermeabilitat i resistència a la desintegració per l'aigua, fins i tot en ebullició. La impermeabilització s'obté passant el full de paper durant uns segons per un bany d'àcid sulfúric concentrat (75%, 10 ° C) i subsegüent eliminació de l'àcid mitjançant rentat. En contacte amb l'àcid, la cel · lulosa es transforma parcialment en hidrocelulosa, matèria gelatinosa que obstrueix els porus del paper i ho torna impermeable.
Paper tissú
    
Paper de baix gramatge, suau, sovint lleugerament crespado en sec, compost predominantment per fibres naturals, de pasta química verge o reciclada, de vegades barrejada amb pasta d'alt rendiment (químic-mecàniques). És tan prim que difícilment s'usa en una simple capa. Depenent dels requeriments se solen combinar dues o més capes. Es caracteritza per la seva bona flexibilitat, suavitat superficial, baixa densitat i alta capacitat per absorbir líquids. S'usa per a fins higiènics i domèstics, com ara mocadors, tovallons, tovalloles i productes absorbents similars que es desintegren en aigua.
Paper permanent
    
Un paper que pot resistir grans canvis físics i químics durant un llarg període (diversos centenars d'anys). Aquest paper és generalment lliure d'àcid, amb una reserva alcalina i una resistència inicial raonablement elevada. Tradicionalment la comunitat cultural ha considerat crucial usar fibres d'alta puresa (lli o cotó) per assegurar la permanència del paper. Avui dia, es considera que s'ha de posar menys èmfasi en el tipus de fibra i més sobre les condicions de fabricació. Un procés de fabricació àcid és incompatible amb la producció de papers permanents.
Paper fluting
    
Paper fabricat expressament per a la seva ondulació per donar-li propietats de rigidesa i amortiment. Normalment fabricat de pasta semiquímica de frondoses (procés al sulfit neutre, NSSC), pasta d'alt rendiment de palla de cereals o paper recuperat, s'usa en la fabricació de cartrons ondulats.

Paper de pedra
    
És una combinació de carbonat de calci (80%) amb una petita quantitat de resines no tòxiques (20%) per crear un substrat sostenible fort. El carbonat de calci prové majoritàriament de deixalles de la indústria de construcció, com el marbre, la calcària i el guix, que són mòlts en una pols molt fi. El Parlament Europeu prové en part de residus postindustrials reciclats i actua com un lligant per al carbonat de calci. De la simbiosi d'aquests materials és un producte que resisteix fortament, tant a l'aigua com el trencament. És un procés de fabricació ecològic i dels més moderns, durant el procés de producció el consum d'energia representa aproximadament el 50% del que es consumeix fabricant pasta de paper normal, no cal utilitzar per a res l'aigua i no s'emet cap gas tòxic.
Paper Xina
    
Els primers papers xinesos van ser creats a partir de capolls i residus de seda embeguts en aigua, els quals eren mòlts i polvoritzats, i que afegint aigua quedaven reduïts a un fang que s'estenia sobre una estora de branques molt fines. L'aigua es filtrava a través de l'estora i el fang en assecar donava origen a un plec de paper però de pobre qualitat per a l'escriptura. Per això i donades les seves característiques de mal · leabilitat, van ser utilitzats principalment per embolicar, fer llànties o fanals i estels (papalotes, barrilets, papaventos, etc.). Per donar-li major atractiu al delicat paper, se li va afegir algunes vegades color.

Propietats del paper

  • Pes
  • Espesor
  • Tamany